El 2022, 37signals —l'empresa darrere de Basecamp i HEY— pagava 3,2 milions de dòlars l'any de cloud. Va comprar uns 700.000 dòlars en servidors Dell, els va amortitzar el primer any, i en el seu primer any complet fora del cloud va estalviar gairebé 2 milions. El 2025 va anunciar l'última fase: moure els 18 petabytes que li quedaven a S3 a cabines pròpies i esborrar el compte d'AWS. Mentrestant, la despesa mundial en cloud públic segueix creixent a ritme del 20% anual, segons Gartner. Les dues coses són certes alhora, i no es contradiuen: la diferència és qui ha fet els comptes i qui renova per inèrcia.
Nosaltres vivim als dos mons: operem colocation amb maquinari propi en diversos datacenters —amb Proxmox i Ceph en producció al damunt— i gestionem cada dia infraestructura de clients que viu al cloud quan és el que toca. Així que aquest post no és un al·legat anti-cloud. Són els comptes que fem abans de recomanar qualsevol de les dues coses.
L'èxode que tampoc no és un èxode
L'enquesta de Barclays a CIOs de 2024 va deixar un titular cridaner: més d'un 80% planejava moure almenys alguna càrrega del cloud públic de tornada a entorn privat o on-premises. IDC parla de més del 70% d'empreses repatriant alguna cosa. Sona a estampida, però la lletra petita desactiva el titular: aquestes estadístiques compten empreses, no càrregues. Si mous una aplicació de cent, ja sumes per al percentatge. I alhora, Gartner preveu que la despesa mundial en cloud públic creixi un 21,5% el 2025, fins als 723.000 milions de dòlars.
Ens va passar el mateix en mirar les dades de la migració de VMware: l'èxode massiu no apareix enlloc; el que apareix és reassignació selectiva. Amb el cloud, igual: ningú seriós no està "sortint del cloud". Està traient les càrregues concretes que paguen de més, i deixant les que estan bé allà on són. La pregunta útil ja no és "cloud sí o no?", sinó "quina càrrega està pagant de més allà on és avui?".
La càrrega equivocada: per què la teva factura no baixa
El model de preus del cloud cobra per una cosa molt concreta: l'opció de créixer demà. Elasticitat, aprovisionament en minuts, pagar només el que fas servir. És un producte excel·lent… per a càrregues que de debò exerceixen aquesta opció. El problema és que bona part del que les empreses tenen al cloud no l'exerceix mai: l'ERP, la base de dades de sempre, el servidor de fitxers, les VMs que fa tres anys que consumeixen el mateix cada mes. Per a aquesta càrrega estable i predictible, cada factura mensual inclou el preu d'una flexibilitat que no es fa servir. És com pagar un tot terreny de lloguer, cada mes, per anar per autopista.
El cas de l'emmagatzematge de 37signals ho il·lustra amb números rodons:
- →18 PB a Amazon S3: uns 1,5 milions de dòlars l'any, tots els anys, mentre les dades hi siguin.
- →La mateixa capacitat en cabines pròpies (Pure Storage, doble datacenter): ~1,5 milions una vegada, més menys de 200.000 dòlars l'any d'operació.
- →És a dir: un sol any de factura d'S3 pagava tot el maquinari. A partir del segon any, uns 1,3 milions anuals d'estalvi estimat.
L'emmagatzematge massiu és el cas extrem perquè només fa una cosa: créixer. Però el patró es repeteix amb còmput estable: 37signals va amortitzar els seus 700.000 dòlars de servidors el primer any. Un servidor ben dimensionat treballa cinc anys o més; el seu lloguer al cloud es paga cada mes a preu de "podries necessitar el doble demà". Matís honest: 37signals té escala, un equip d'operacions excel·lent i càrregues molt definides. Els seus comptes no són els teus comptes. Però el mètode sí: el que ells van fer va ser un càlcul, no un acte de fe, i això és exactament el que es pot replicar.
La barrera de sortida ja no és l'excusa
Durant anys, el cadenat va ser el peatge de sortida: les tarifes d'egress feien que treure dades a l'engròs costés una xifra seriosa, i aquesta xifra matava molts càlculs abans de començar. Això va canviar el 2024, empès pel Data Act europeu: Google Cloud va eliminar les tarifes de transferència per a qui marxa (gener), i AWS i Azure van seguir al març. No és automàtic —cal sol·licitar-ho i complir condicions—, però el peatge estructural ja no hi és: a 37signals, AWS li va condonar uns 250.000 dòlars d'egress per la mudança dels seus 18 PB. Si la teva última anàlisi de sortida és anterior al 2024, està desactualitzada en una de les seves partides més grosses.
Quan el cloud guanya (i ho diem venent colocation)
Hi ha càrregues que en ferro propi són una mala idea, i dir-ho és part de la feina:
- ✓Elasticitat de debò: pics estacionals, campanyes, càrregues que un mes necessiten 10× el del mes anterior. Aquí l'opció de créixer s'exerceix, i pagar-la té sentit.
- ✓Projectes de vida incerta: si no saps si el producte existirà d'aquí a un any, no compris ferro a cinc.
- ✓Serveis gestionats que no vols operar: si una base de dades gestionada t'estalvia un perfil que no tens ni vols contractar, aquesta part de la factura està ben pagada.
- ✓Presència global: servir usuaris a tres continents amb ferro propi exigeix una escala que gairebé cap pime té ni necessita tenir.
I la condició que ho travessa tot: el ferro necessita algú que se l'estimi. Si ningú no l'ha de dimensionar, pedaçar i respondre quan falli un disc, no compris discos — o contracta algú que ho faci per tu, i posa aquest contracte als comptes. Nosaltres fem exactament això per a clients; per això sabem que és una partida real, no una nota al peu.
Els comptes a cinc anys, partida a partida
La comparació seriosa no és "preu d'instància vs preu de servidor". És aquesta, a cinc anys i amb la teva càrrega real:
- 1.Costat cloud: la teva factura mensual real ×60, aplicant el creixement de dades que ja observes (l'emmagatzematge mai no baixa) i el trànsit de sortida que ja pagues.
- 2.Costat ferro: CAPEX de servidors i emmagatzematge dimensionats al teu pic real (no al pic de la por), més una renovació si el cicle de vida l'enganxa dins dels cinc anys.
- 3.La quota de colocation: espai en rack, energia per consum real, climatització, seguretat física i mans remotes del datacenter.
- 4.Connectivitat: trànsit, peering i les línies fins a les teves seus. Aquí importa qui és el teu proveïdor: un datacenter amb xarxa d'operador resol en un contracte el que altrament són tres.
- 5.Persones: qui opera, pedaça, monitora i respon a les tres de la matinada. Nòmina pròpia o contracte de gestió — però als comptes, sempre.
- 6.El coixí de capacitat: al cloud la reserva és elàstica; al ferro la compres per endavant. Si el teu pic real és 10× la teva mitjana, aquesta partida pot capgirar tots els comptes — i està bé que ho faci.
Amb tot a dins, la lectura és senzilla: si els comptes surten a favor del ferro amb marge, no renovis per inèrcia. Si surten empatats o justos, queda't on ets — migrar també costa, i una migració que estalvia un 10% no paga el seu propi risc. No donem aquí cap percentatge màgic d'estalvi perquè no n'hi ha: els comptes es fan amb la teva factura, no amb la d'una presentació comercial. El que sí que diem és que en càrregues estables i intensives en emmagatzematge, fets de manera honesta, surten a favor del ferro més vegades del que el "cloud-first" de fa deu anys donava per fet.
Colocation: el punt mitjà que el debat es salta
El debat se sol plantejar com a "cloud vs muntar-te una sala de servidors", i així està trucat: la sala al costat de l'office, amb el seu SAI domèstic i el seu split de paret, perd contra qualsevol cosa. El terme de comparació seriós és la colocation: el teu maquinari en un datacenter professional, amb energia redundant, climatització, seguretat física i connectivitat d'operador — sense construir ni mantenir res de tot això. Et quedes amb el que fa guanyar els comptes (el ferro amortitzable, dimensionat a la teva càrrega) i externalitzes el que els arruïna (l'edifici, l'energia, la refrigeració).
És el nostre propi model: operem maquinari propi en diversos datacenters, amb Proxmox i Ceph en producció al damunt, i xarxa d'operador amb BGP, trànsit i peering (el looking glass és públic: lg.everywan.com). Aquesta mateixa infraestructura és la que posem sota les càrregues dels nostres clients — i quan els comptes d'un client surten a favor de quedar-se al cloud, li ho diem igualment. No revenem la plataforma de ningú; no ens emportem comissió del resultat dels comptes.
En curt
Ni el cloud és una estafa ni el ferro és nostàlgia. El cloud cobra per elasticitat: si la fas servir, és un bon tracte; si no la fas servir, estàs pagant cada mes una assegurança que mai no executes. L'èxode massiu no existeix — el que existeix és gent fent els comptes càrrega a càrrega i movent les que paguen de més, ara que a més sortir ja no té peatge. La pitjor decisió d'infraestructura no és cloud ni colocation: és la renovació signada sense haver fet els comptes.
Fonts (verificades): xifres de 37signals (3,2 M$/any de cloud el 2022, 700.000 $ en Dell amortitzats el 2023, ~2 M$ d'estalvi el 2024, 18 PB i 1,5 M$/any a S3, cabines de ~1,5 M$ i <200.000 $/any d'operació, 250.000 $ d'egress condonats) — The Register (oct-2024) i The Register (maig-2025); enquesta Barclays a CIOs (2024) i dades d'IDC sobre repatriació, amb els seus matisos — Channelnomics; previsió de despesa en cloud públic 2025 (723.400 M$, +21,5%) — Gartner (nov-2024); eliminació de tarifes d'egress en sortir (Google gen-2024; AWS març-2024, Data Act europeu) — TechCrunch; Azure (13-març-2024) — The Register.
Renovació de cloud a la vista i la factura no para de créixer?
A everyWAN fem els comptes complets —cloud, colocation o híbrid— amb la teva càrrega real i totes les partides sobre la taula. Si surt que et quedis on ets, també t'ho direm.
Parlar amb everyWAN
Microsoft 365
ES 
CAT 
EN