La pregunta de bar fa vint anys que és la mateixa: quina marca de disc dura més? Acaba de contestar-la un treball amb revisió per parells sobre 442.992 discos i més d'1,66 milions d'anys de funcionament, i la resposta és contundent: uns fallen menys de la meitat que altres. Aquest és el titular que ha circulat aquests dies. La secció VI del mateix article ha circulat força menys, i és on els autors calculen quant hauries d'estar disposat a pagar per aquesta diferència: amb els seus propis supòsits, 11,80 dòlars per disc a deu anys. I a la mateixa taula on hi ha el titular hi ha una fila que gairebé no s'ha citat i que, segons la nostra experiència operant ferro, decideix més que la marca.
Què han mesurat, i per què no és una altra taula trimestral
L'article es titula Are There Manufacturer Differences in Hard-Drive Reliability? i el signen Christoph Siemroth (Universitat d'Essex) i Yeomyung Park (Universitat Sungkyunkwan, Seül). Està publicat a IEEE Transactions on Cloud Computing, volum 14, número 2, pàgines 1015 a 1024. El repositori de la Universitat d'Essex té en obert la versió acceptada, que és la que hem llegit sencera per escriure això. Les dades són les que Backblaze publica cada dia des del 2013: estat de cada disc, atributs SMART, número de sèrie i model. La finestra arriba fins al segon trimestre del 2025.
La part interessant no és la mida, és el mètode. Les taules trimestrals de tota la vida comparen els discos que hi havia al parc aquell trimestre, i el parc de cada fabricant té una edat diferent, una capacitat diferent i un any d'instal·lació diferent. Aquí fan servir regressió de durada —models de supervivència, Cox i Weibull— que saben tractar el censurat per la dreta: un disc que continuava girant l'últim dia de les dades no et diu quan morirà, només que hi va arribar viu. I comparen mantenint constants l'edat, la capacitat, el format i la temperatura mitjana. És a dir: disc contra disc comparable, no parc contra parc.
Un límit que els mateixos autors posen per davant i convé repetir: només el 0,52% dels discos porta més de deu anys a les dades, de manera que això estima diferències a curt i mitjà termini, no a quinze anys vista.
La fila que tothom ha citat
La Taula I de l'article posa Seagate com a referència —valor 1— i mesura els altres contra ell. Amb els dos models surt pràcticament el mateix, que és justament el que vols veure:
La diferència entre HGST i WD no és soroll: el contrast que fan els autors retorna p = 0,000. Fins aquí, el titular és correcte i està ben fet. El problema arriba quan algú el llegeix com una recomanació de compra, perquè el guanyador no es ven. Ho diu el mateix article a la primera nota al peu: WD va comprar HGST el 2012 i més tard va deixar de fabricar discos amb aquesta marca. Els HGST del conjunt de dades són, majoritàriament, ferro instal·lat als primers anys de la mostra. La millor compra real de la taula és la segona fila.
La fila de sota: 1,021
A sota dels fabricants, en aquesta mateixa Taula I, hi ha una línia que diu Average HDD Temperature i un número: 1,021, idèntic als dos models. És la temperatura mitjana diària del disc, presa de l'atribut SMART 194, amb 20 °C com a referència. Significa que cada grau de més multiplica la taxa de fallada per 1,021. Un 2,1% per grau, mantenint tota la resta igual.
Aquesta xifra, solta, sembla petita. Fem el compte nosaltres amb el seu propi coeficient. Quatre graus de més són 1,021 elevat a quatre: un 8,7% més de fallades. La distància entre Seagate i Toshiba, els dos fabricants que la taula deixa gairebé empatats, és un 7%. És a dir: un rack quatre graus més calent del que hauria de ser et costa més que la diferència entre aquests dos fabricants. I deu graus, que és el que separa un passadís ben contingut d'un que recircula aire calent, surten a un 23% més de fallades. Convé dir l'evident, perquè si no la comparació fa trampa: el salt de Seagate a WD sí que és gran —un 49% menys de fallades— i quatre graus no el tapen. El que diuen aquests números és que la temperatura juga a la mateixa lliga que la marca, no que la substitueixi.
El 2,63 que surt de la Taula II
Els autors repeteixen l'anàlisi afegint la posició física del disc dins del centre de dades —el cluster, en la nomenclatura de Backblaze— per comprovar que el rànquing de fabricants no es deu al fet que a un li hagin tocat els llocs dolents. No s'hi deu: l'ordre no es mou. Però pel camí surt un número que ells mateixos subratllen.
Amb una cautela que els autors no escriuen i que convé posar damunt la taula: dels dos números que formen aquest quocient, el fluix és el denominador. El 0,489 del cluster 60 porta un error estàndard de 0,203 i un sol asterisc, és a dir que només és significatiu al 10%; l'1,287 del cluster 20, en canvi, és sòlid a l'1%. Traduït: la direcció de la troballa és robusta i la magnitud exacta no. Que el pitjor emplaçament trenca discos més de pressa que el millor està ben establert; que siguin 2,63 vegades i no 1,8 ja és una altra discussió.
2,63 vegades. Entre dos llocs del mateix edifici. Amb el mateix disc a dins. Per a l'escala: tota la forquilla entre el fabricant més fiable i el menys fiable de l'estudi és 2,7 vegades, i l'extrem bo no es ven.
Les palanques, ordenades pel que mouen
Ajuntant el que l'article mesura a les seves quatre taules, això és el mapa complet. L'última columna és la nostra, i és la que canvia la conversa.
El de la capacitat mereix aturar-s'hi. El coeficient és 0,966 per terabyte: un disc amb 1 TB més s'emporta un 3,4% menys de taxa de fallada. Passar de 4 TB a 16 TB són dotze salts, o sigui un 34% menys de fallades fent el compte amb el seu propi número. Una de les tres explicacions que donen no és màgia: els discos grans són els nous, i a la finestra de l'estudi cada cop més discos d'empresa van passar a tancaments plens d'heli, que redueix l'arrossegament aerodinàmic sobre els plats i amb ell la calor i el desgast del coixinet. El matís honest: menys discos i més grans significa també reconstruccions més llargues quan un cau, i això aquest article no ho mesura. Aquí la decisió no és de fiabilitat del component, és d'arquitectura, i ja la vam desgranar a rèplica 3 davant d'erasure coding, amb el compte complet.
Els dotze dòlars
La secció VI de l'article es titula, literalment, «Quan compensa comprar el disc més fiable?». Els autors munten el compte sencer: el cost total d'un disc és el seu preu més la taxa anual de fallada multiplicada pel cost de cada substitució i pels anys que el tindràs. D'aquí surt el sobrepreu màxim que té sentit pagar.
I l'apliquen ells mateixos. Amb una vida de deu anys, un cost de substitució de 100 dòlars i la diferència de taxa de fallada que dona la seva pròpia regressió, el sobrepreu màxim acceptable pel disc més fiable surt a 11,80 dòlars. Onze dòlars amb vuitanta, per a un disc que estarà una dècada girant.
Abans de portar-se aquesta xifra a la botiga cal mirar-li dues coses, perquè els dos paràmetres de l'exemple són de Backblaze i no teus. La primera: la diferència de taxa que fan servir és la d'HGST, el 41% —el disc del qual portem mitja pàgina dient que ja no es fabrica—. Si refàs el compte amb l'únic salt que pots comprar de debò, de Seagate a WD, surten 9,72 dòlars. La segona va en direcció contrària i és la que importa: aquest cost de substitució de 100 dòlars l'article el defineix com mà d'obra i logística del canvi més el cost esperat per la caiguda. En un operador amb tècnics en plantilla i discos a la prestatgeria, cent dòlars és raonable. En una pime sense ningú de guàrdia i sense recanvi, aquest número és més alt, i com que el sobrepreu acceptable és aquest cost multiplicat per la diferència de fallades i pels anys, com pitjor tinguis resolta la substitució, més et compensa pagar pel disc bo. Amb 300 dòlars de cost de substitució i deu anys, el marge puja a 29 dòlars.
L'article tanca raonant exactament en aquesta direcció: si els sous dels tècnics de centre de dades pugen més de pressa que les diferències de preu entre models de disc, diuen, cada cop compensarà més passar-se a discos més cars i més duradors. La fórmula no et diu «no paguis». Et diu que facis el teu propi compte, i que la variable que de debò el mou no és el disc: és el que et costa a tu canviar-lo.
Els autors també diuen quan sí que importa, i és justament el contrari del que insinua el titular: a escala. Amb els més de 300.000 discos actius de Backblaze, triar el menys fiable a igualtat de preu són més de 3 milions de dòlars de cost total extra, i passar d'un 1% a un 2% de taxa anual són 3.000 discos més per canviar a l'any —l'article etiqueta aquest 1% com a Toshiba i aquest 2% com a Seagate, llegits de la seva Figura 2; són nivells crus i l'ordre surt al revés que a la Taula I ajustada, que és justament la confusió sobre la qual avisem més avall—. I afegeixen el detall que delata gent que ha trepitjat una sala: el maquinari pot estar en garantia, però les hores del tècnic que el canvia no les cobreix cap garantia.
El número que de debò et canvia la setmana: 2,4%
Hi ha una frase a l'article que val més que tota la taula de marques. Diu que fins als 50 mesos d'edat, la taxa de fallada de cap fabricant no supera 2 de cada 1.000 discos al mes, o un 2,4% anualitzat. Cap. Ni el pitjor. A partir d'aquí la cosa s'obre —Toshiba es dispara a entre 5 i 6 de cada 1.000 al mes, un pic que cap altre fabricant no mostra a cap edat, mentre els altres es queden en 2,5 o per sota—, però els primers quatre anys tothom és al mateix ordre de magnitud.
Traduït a un clúster de la mida del que es discuteix en una pime —posem 36 discos de menys de quatre anys—, aquest sostre del 2,4% dona com a màxim 0,86 fallades a l'any. Sostre, no mitjana: amb aquesta probabilitat el més freqüent és que no se te'n mori cap. I amb dues condicions que vénen de la mateixa mostra, discos d'empresa i condicions de centre de dades: si el teu parc és en una sala calenta, aquest sostre no és el teu sostre, que és exactament el que diu l'1,021 de més amunt. Canviar de fabricant mou aquest número unes dècimes de disc. I convé no confondre-ho amb una altra xifra que ja hem fet servir en aquest blog: les substitucions reals en centres de dades van del 2 al 4% anual, més altes, perquè es canvien discos que encara no han fallat. Fallada i substitució no són el mateix, i el teu magatzem ho sap abans que el teu tauler. Canviaràs discos igualment. La pregunta que decideix si això és una anècdota o un disgust no és quin vas comprar: és què fa el sistema les hores següents. Si la dada està replicada i la reposició arrenca sola, és paperassa. Si la còpia és al mateix xassís, o si el recanvi triga sis setmanes a arribar —que és un problema real i ho vam explicar a la teva redundància suposa que el recanvi arriba demà—, llavors un component que falla es converteix en una avaria, i l'avaria és una decisió de disseny, no mala sort.
El que aquest estudi NO diu
- No mesura la càrrega de treball. Els autors ho posen a les limitacions: cada fabricant implementa els atributs SMART a la seva manera, així que no poden comparar lectures i escriptures entre marques. Assumeixen que les càrregues no difereixen dràsticament, i es basen en el fet que controlar la posició no mou el rànquing.
- I el 7% del qual tant hem parlat és el número més fluix dels quatre. Ho escriuen ells: la diferència entre Toshiba i Seagate és significativa al 5%, però «no tan clara com les diferències entre els altres parells de fabricants». A més, Toshiba cau per sota de Seagate en dues de les quatre taules (0,977 sense significació en una, 0,863 en una altra). Si has arribat fins aquí pensant que Toshiba és el dolent de la pel·lícula, el mateix article demana prudència.
- No parla dels teus discos de sobretaula. L'article diu que Backblaze fa servir majoritàriament unitats d'empresa, en un centre de dades climatitzat i girant 24×7. Entre discos de consum, diuen, les diferències podrien ser unes altres.
- No jutja els models d'aquest any. El conjunt inclou models de fa més de deu anys, i els més nous «encara no han tingut temps de demostrar res». Dit per ells.
- I compte amb barrejar dos números seus. La Taula I dona raons ajustades —disc contra disc comparable— i la Figura 2 dona nivells crus observats. No són el mateix, i el mateix text fa servir els dos. Distingir-les és, literalment, la raó per la qual l'article existeix.
El que pots moure tu, i en quin ordre
El primer és la temperatura, perquè és la que té coeficient i la que ningú mira. L'atribut és el SMART 194 i el llegeix qualsevol agent que ja tinguis posat; el que canvia la conversa no és el número de la sala, és la llista de discos ordenada per la seva pròpia temperatura mitjana. I ordena-la pel percentil 90, no per la mitjana: el que t'interessa són els deu pitjors, no el número que et tranquil·litza.
El segon és saber on és i des de quan hi és cada disc. Número de sèrie, data d'instal·lació i posició: tres columnes a l'inventari, i sense elles la palanca de l'edat —la més gran de l'estudi— no la pots fer servir, perquè no saps quants mesos porta girant res. Amb aquestes columnes pots creuar les fallades de l'últim any contra el xassís i la unitat de rack i veure si es repeteixen al mateix lloc. Un avís per no vendre't fum: això no és el que mesura el 2,63 —un cluster de Backblaze són diverses voltes de vint servidors, no un xassís—, però és el mateix mecanisme baixat a la teva escala, i és l'única manera de distingir un lot dolent d'un lloc dolent.
El tercer és què compres, i aquí el consell és poc glamurós: modern abans que car. El coeficient de l'any d'instal·lació és dels discos de Seagate, de manera que el compte de cinc anys de salt —un 39% menys de fallades— és seu i no de tothom; per a WD el mateix article estima un 17% anual, i adverteix per escrit de no extrapolar més enllà del període de la mostra. Fins i tot amb aquesta cautela, l'ordre de magnitud aguanta: renovar ferro vell rendeix semblant a canviar de fabricant, i a diferència del fabricant, renovar és al teu abast.
I el quart no surt a l'estudi: cronometra una reconstrucció de debò. Treu un disc en horari d'oficina i mesura quant triga el clúster a tornar a estar complet. Aquest número, i no la marca, és el que descriu el teu risc real. Mentre ho fas veuràs que Ceph no rendeix el que diu la fitxa del disc, que és una altra història però del mateix armari.
On encaixa això en el que fem
No som resellers d'una plataforma concreta: recomanem segons el cas, no segons la comissió. El que fem és operar el ferro: colocation amb ferro propi en centre de dades, amb emmagatzematge distribuït amb Ceph al damunt, que és la peça que converteix un disc mort en una línia de registre en comptes d'en una trucada a les tres de la matinada. La temperatura mitjana de cada disc i la seva data d'instal·lació són, literalment, dues gràfiques del nostre Zabbix; i el suport gestionat 24/7 és qui mira el tauler quan es posa taronja.
Si tens el parc en una sala que va ser un despatx i sospites que la temperatura és el teu problema de debò, escriu-nos: treure el SMART 194 de tot i ordenar-ho per posició és una tarda de feina i no obliga a res. Si el que surt és lleig, parlem de el nostre colocation. Si surt bé, t'ho diem igualment i t'estalvies la mudança.
I si et quedes amb una sola frase de l'article, que no sigui el rànquing. Que sigui aquesta: el major estudi públic sobre diferències de fiabilitat per fabricant va coronar un fabricant, va posar preu a aquesta corona —dotze dòlars— i, a la mateixa taula, va deixar escrit que la sala on poses el disc pesa gairebé el mateix. La diferència és que la sala sí que és teva.
Fonts. Totes les dades, cites i coeficients d'aquest article surten d'Are There Manufacturer Differences in Hard-Drive Reliability?, de Christoph Siemroth (University of Essex) i Yeomyung Park (Sungkyunkwan University), publicat a IEEE Transactions on Cloud Computing, vol. 14, núm. 2, pp. 1015-1024 (DOI 10.1109/TCC.2026.3679404). Hem llegit sencera la versió d'accés obert del repositori de la Universitat d'Essex: repository.essex.ac.uk/43022. D'allà: raons de risc per fabricant i coeficient de temperatura (Taula I, 442.992 observacions), posició al centre de dades, el quocient 1,287/0,489 ≈ 2,63 i els errors estàndard de tots dos coeficients (Taula II i secció V-D), efecte de la capacitat 0,966 per TB (Taula III), efecte de l'any d'instal·lació 0,905–0,884 (Taula IV), el sostre de 2 per 1.000 al mes / 2,4% anualitzat fins als 50 mesos i el pic de Toshiba (secció V-A), la fórmula del sobrepreu acceptable i l'exemple dels 11,80 dòlars (secció VI), i les limitacions i la dada dels 300.000 discos (secció VII). Comptes nostres, fets amb els seus coeficients i assenyalats com a tals al text: 1,021⁴ = +8,7% i 1,021¹⁰ = +23%; 0,966¹² = −34%; 0,905⁵ = −39%; el sostre de 0,86 fallades anuals en un parc de 36 discos aplicant el 2,4%; i el sobrepreu de 9,72 USD per al salt Seagate->WD i de 29 USD amb un cost de substitució de 300 USD, amb la fórmula de la secció VI. Foto de portada: «3.5 inch hard disk drive, side view», de Gunnar Wolf (Wikimedia Commons, CC BY-SA 4.0).
Microsoft 365
ES 
CAT 
EN