El comunicat diu que hi va haver dues interrupcions successives de corrent, i que la primera es va resoldre de seguida, sense conseqüències rellevants. És la segona la que va deixar sense sistemes els hospitals i centres de salut de tot Portugal durant unes cinc hores. No sabem què va fallar allà dins i no ho inventarem. El que sí que té aquesta frase és una forma reconeixible, i per això val la pena parar-se a mirar què canvia, en qualsevol sala, entre el primer tall del dia i el segon.
Què va passar el 19 d'octubre
Cap a les deu del matí d'aquell dilluns van deixar de funcionar la prescripció electrònica, el registre nacional d'usuaris, el registre de salut electrònic i l'aplicació SNS24. Els professionals no podien consultar historials ni emetre receptes; segons la federació mèdica FNAM, milers d'usuaris es van quedar sense consulta i sense medicació. Cap a les tres de la tarda estava reposat «pràcticament tot». SPMS, l'entitat que gestiona els sistemes compartits del Ministeri de Salut portuguès, va atribuir l'episodi a dos talls de corrent seguits al seu centre de dades del nord —el que opera a Porto— i va afegir que «aquesta fallada té un origen diferent del que va passar el passat 12 de juny».
Aquesta última frase és la que canvia la mida de l'assumpte. El 12 de juny del 2026, a les 08:45, els mateixos sistemes havien caigut per un tall de subministrament extern que va durar alguns minuts. I al juliol, explicant allò, el president de SPMS, Luís Goes Pinheiro, va dir que els havia sorprès, perquè la instal·lació ja havia estat «provada per la realitat» durant l'apagada d'abril del 2025 i «provada per SPMS» en un simulacre de tall d'energia el 6 de setembre del 2025. Dit d'una altra manera: el sistema havia aprovat dos exàmens i després va caure dues vegades en quatre mesos, per motius diferents.
Convé dir de seguida el que no sabem, perquè és gairebé tot: SPMS no ha publicat quin element va fallar. No sabem si hi havia bateries, grup electrogen, commutador de transferència ni com estaven configurats. No estem dient que allà fallessin les bateries. El que sí que es pot fer, i és el que farem aquí, és agafar la forma que té el relat —primer tall innocu, segon tall letal— i mirar què canvia, en qualsevol sala, entre l'un i l'altre. Aquesta aritmètica la pots aplicar a la teva instal·lació aquesta mateixa tarda.
Què canvia entre el primer tall i el segon
Un SAI no és un dipòsit que es buida i es torna a omplir al mateix ritme. Es buida de pressa i s'omple a poc a poc, i l'asimetria és brutal. La base de coneixement d'Eaton ho resumeix amb una regla que qualsevol pot comprovar a la fitxa del seu equip: «de mitjana, les bateries del SAI triguen deu vegades el temps de descàrrega a recuperar-se. Una descàrrega de bateria de 30 minuts necessita uns 300 minuts per recarregar-se». I la frase que ve després és la important: durant la recàrrega la càrrega continua protegida, però si cal la bateria en aquella estona, l'autonomia disponible serà menor de la que hi hauria hagut amb la bateria plena.
Eaton no especifica química; la regla encaixa amb les bateries de plom segellades que porta la majoria dels equips, i amb liti els temps són força millors. És una regla d'ofici, no una llei física, però serveix per fer el càlcul, que és el que gairebé ningú no fa. Posem una sala corrent: SAI amb deu minuts d'autonomia a la seva càrrega real. Arriba un tall i la xarxa triga quatre minuts a tornar. Aguantes de sobres, no se n'assabenta ningú, l'acta diu «sense incidències». Però durant els quaranta minuts següents la teva reserva ja no és de deu: arrenca en sis i va pujant. Si el segon tall arriba en els primers deu minuts d'aquella finestra i dura set, et quedes a les fosques amb un equip que, sobre el paper, estava dimensionat per aguantar-ho.
Convé afegir un matís que juga en contra nostra: la recàrrega no és lineal. L'etapa inicial reposa bastant de pressa i el darrer tram va molt lent, de manera que els primers minuts de reserva tornen abans del que suggereix el repartiment proporcional de dalt. La finestra perillosa és, per tant, més curta que quaranta minuts i més intensa al principi. El que no canvia és el fons de l'assumpte: ningú no signa un contracte que digui «autonomia: deu minuts, llevat de just després de qualsevol tall». La fitxa tècnica descriu el primer esdeveniment del dia. El segon esdeveniment del dia no és a cap fitxa.
El grup electrogen també té un estat intermedi
Si la sala té grup, la bateria ja no ha de sostenir la càrrega: ha de cobrir l'arrencada i, si l'arrencada falla, el reintent. La xifra que repeteixen les guies d'enginyeria de sistemes d'emergència i reserva, atribuint-la a la IEEE Std 446, és que un grup ben mantingut i preescalfat entra en 8 a 15 segons; el criteri de 10 segons de la NFPA 110 per a instal·lacions crítiques va en la mateixa línia. Amb això, deu minuts d'autonomia semblen un luxe i l'aritmètica de dalt gairebé no importa. Gairebé.
Perquè el grup tampoc no passa de «funcionant» a «llest» de cop. Quan torna la xarxa, el commutador de transferència retorna la càrrega i ordena al motor seguir girant en buit un període de refredament, que es configura en minuts. Durant aquella estona el grup està arrencat però no alimenta res, i el commutador acaba de fer dues maniobres en pocs minuts. És el moment de la instal·lació amb més peces en moviment i menys marge, i és quan menys t'ho pots permetre. Ja ho vam escriure quan la zona que va caure a Londres era un quadre elèctric: en energia, el que falla gairebé mai no és el camí, és el canvi de camí.
L'indicador que mesura el teu subministrament no compta els talls que et tomben
Aquí és on la cosa es posa incòmoda per a qui es fia dels papers. A Espanya la qualitat del subministrament elèctric es mesura amb dos índexs definits al Reial decret 1955/2000: el TIEPI, que és el temps d'interrupció equivalent de la potència instal·lada en mitjana tensió, i el NIEPI, que és el nombre d'interrupcions equivalent. Són els índexs amb què es regula, es compara i es penalitza les distribuïdores.
L'article 100 defineix la peça clau: «Las interrupciones pueden ser largas, de duración superior a tres minutos, o breves, de duración inferior o igual a tres minutos». I tot seguit: «Las interrupciones que se considerarán en el cálculo del TIEPI serán las de duración superior a tres minutos». El mateix val per al NIEPI.
Llegeix-ho un altre cop pensant en la teva sala. Un tall de dos minuts i mig és, oficialment, una interrupció breu: no suma al TIEPI, no suma al NIEPI i no apareix en cap estadística de qualitat. I un tall de dos minuts i mig arrenca el teu grup, descarrega la teva bateria i et fica a la finestra de recàrrega del càlcul d'abans. El llindar dels tres minuts té la seva lògica per al que es va dissenyar, que és acotar interrupcions perceptibles i mesurables de manera homogènia a tota la xarxa. La teva instal·lació treballa un ordre de magnitud per sota d'aquell llindar, i allà la regulació simplement no mira.
Set talls a l'any entren dins de norma
Cal separar dues coses que sovint es confonen. L'article 106 fixa límits per zona: són índexs agregats, ponderats per la potència instal·lada en mitjana tensió, que mesuren com es comporta la xarxa en un municipi sencer. No són la quota de la teva escomesa. El teu subministrament pot portar deu talls amb la zona perfectament en norma.
Aquests són aquells límits zonals anuals, comptant només les interrupcions imprevistes:
El límit que sí que és teu és dos articles abans. L'article 104 obliga el distribuïdor que «el tiempo y número de interrupciones imprevistas mayores de tres minutos de cada año natural» al teu subministrament no passi d'un topall segons zona i nivell de tensió. En mitjana tensió i zona urbana, aquest topall és de 3,5 hores i set interrupcions a l'any. En baixa tensió urbana, cinc hores i deu interrupcions.
Set. Set talls llargs a l'any a la teva pròpia escomesa, i la distribuïdora està complint. Repartits en dotze mesos, set talls són paperassa: el SAI es recarrega sencer entre l'un i l'altre i ningú a l'oficina no se n'assabenta. Agrupats en un matí, continuen sumant set, continuen estant dins de norma i et deixen l'empresa parada. I a aquests set cal afegir-hi tots els de menys de tres minuts, que no entren al recompte de cap article però sí que entren a la teva bateria.
La variable que decideix quina de les dues històries vius no és el nombre de talls ni la seva durada total. És l'interval entre ells, i l'interval no és a l'article 104, ni al 106, ni al teu contracte de subministrament, ni a la fitxa del SAI. És l'únic número que governa la teva reserva i és l'únic que ningú no publica.
Quan NO: comprar més autonomia
La reacció natural en llegir tot això és demanar més bateries. Ens la demanen, i gairebé sempre diem que no, per dos motius que convé dir en veu alta encara que ens treguin venda.
El primer exigeix una precisió que ens obliga a frenar l'argument del post. Doblar el banc de bateries no allarga la finestra de recàrrega d'un tall de la mateixa durada: l'energia que cal reposar és la mateixa, i per tant el temps de reposició també. El que es dobla és la recàrrega completa, la de buidar el banc sencer. I per al segon esdeveniment, un banc més gran és honestament millor: arrenques la finestra des de setze minuts de reserva en lloc de des de sis. Dit això, el que ataca el problema de cara és recarregar més ràpid —corrent de càrrega més gran, o una química que l'admeti—, perquè això escurça la finestra en comptes de fer-la més suportable. I el que decideix gairebé sempre és el preu: bateries, metres quadrats, terra tècnic i reposició cada cinc o sis anys.
El segon motiu és més incòmode. En una sala amb grup, la bateria hi és per cobrir l'arrencada i un reintent, no per substituir el grup. Quan algú demana trenta minuts d'autonomia en una sala que té grup, gairebé sempre el que hi ha a sota és desconfiança cap al grup, i això no ho arreglen les bateries. Ho arregla el manteniment, la prova en càrrega i el preescalfament. Un banc enorme davant d'un motor que no arrenca compra una estona i res més.
Hi ha un cas en què sí que té sentit ampliar: quan l'autonomia no hi és per aguantar el tall sinó per apagar ordenadament. Si el que necessites són vuit minuts perquè els hipervisors abaixin les màquines en ordre i l'emmagatzematge buidi la memòria cau, això no és redundància, és un procediment d'aturada, i allà la bateria és l'eina correcta.
La comprovació d'aquesta tarda: el registre d'esdeveniments
Com que els talls breus no entren a les estadístiques oficials, només hi ha un lloc on estan escrits: el registre d'esdeveniments del teu propi SAI, i el del commutador de transferència si el tens gestionat. Aquest històric és, literalment, l'únic document que sap quantes vegades va marxar la llum al teu edifici l'any passat i quant de temps va passar entre una vegada i la següent.
Baixa'l, filtra les transferències a bateria dels últims dotze mesos i fes tres columnes: data i hora, durada de la descàrrega i interval fins a la transferència anterior. Aquesta tercera columna és la que gairebé ningú mira. Si apareixen dos esdeveniments separats per menys d'una hora, ja has tingut l'assaig general i el vas aprovar de miracle, no per disseny.
Sis preguntes per a qui allotja les teves màquines
Si el teu maquinari viu en un centre de dades aliè, aquestes són les que valen la pena. No són preguntes trampa: un proveïdor seriós les contesta sense despentinar-se, i la resposta que importa és si contesta amb números o amb adjectius.
- Quanta autonomia hi ha a la meva càrrega real, no a la nominal? L'autonomia de catàleg es mesura a una càrrega que la teva sala probablement no té. Demana el minutatge a la càrrega mesurada del mes passat.
- Quant triga el SAI a tornar al cent per cent després d'una descàrrega de cinc minuts? «Unes hores» no és una resposta. El corrent de recàrrega de l'equip sí que ho és, i és a la fitxa.
- Què passa si el segon tall arriba vint minuts després del primer: ho heu calculat o ho heu provat? Les dues respostes són acceptables. «No ens ho havíem plantejat» també és una resposta, i és informació.
- Quants minuts de refredament té configurat el grup, i què passa si la xarxa cau durant aquell període? És el buit del qual parla la secció de dalt i gairebé mai no és a la documentació comercial.
- Quantes hores de gasoil hi ha al dipòsit i amb quin temps compromès es reposa? Un tall llarg és un altre escenari diferent, i aquest és el número que el governa. Sense contracte de reposició amb hora, el dipòsit és el límit real.
- Em podeu donar el registre de transferències de l'últim any, amb data i hora? És la pregunta que més diu, perquè qui guarda aquest registre sol ser qui el llegeix.
I la pregunta que cap bateria no contesta
Tot l'anterior és enginyeria elèctrica d'una sola sala, i té un sostre baix. El mateix desenllaç portuguès ho diu: la resposta que SPMS ha anunciat no és un SAI més gran, sinó un segon centre de dades a Évora, amb quinze milions d'euros d'inversió i finançament del Pla de Recuperació i Resiliència, per assegurar «la redundància en temps real dels principals sistemes» abans que acabi el 2026. És la decisió correcta i no hi tenim cap pega a posar.
La pega és al calendari, i és la part que convé mirar-se qualsevol que tingui un projecte de redundància obert. Aquell centre de dades es va anunciar a finals del 2022; el llavors president de SPMS va dir que els servidors estarien instal·lats abans que acabés el primer trimestre del 2023. Entre aquella data i la d'ara han passat tres anys i dues caigudes. SPMS al·lega la complexitat tècnica i els terminis de la contractació pública, i és una explicació raonable: aquestes coses triguen de debò. El que no negocia amb els terminis de contractació és la xarxa elèctrica. Mentre el segon lloc està en obres, l'única cosa que et separa del titular és la instal·lació de la primera sala, que és justament del que hem estat parlant.
Nosaltres allotgem maquinari propi i de clients en centre de dades, i la conversa de colocation sol començar pels quilowatts i les unitats de rack. La part que de debò decideix si un dilluns al matí te n'assabentes o no te n'assabentes és aquesta altra: quants esdeveniments seguits aguanta la instal·lació, i què passa amb els teus serveis si la sala sencera marxa. El segon ja no és un problema elèctric: és disaster recovery, i comença per tenir les màquines en dos llocs. I abans d'això hi ha el barat i el que més vegades hem vist fallar, que és l'últim metre dins del rack: els dos cables del teu servidor van a la mateixa regleta.
Si vols que mirem amb tu el registre d'esdeveniments del teu SAI i fem la columna de l'interval —és una estona, i en surt un número que no tenies—, en parlem. I si surt que en dotze mesos no hi ha hagut dues transferències seguides, t'ho diem i tan contents: saber que el teu edifici té bona llum també val.
Fonts. La caiguda del 19 d'octubre del 2026 (inici cap a les 10:00, prescripció electrònica, registre nacional d'usuaris, registre de salut electrònic i SNS24 afectats, reposició cap a les 15:00), l'atribució a «dues interrupcions successives» al centre de dades del nord amb la primera resolta «de seguida, sense conseqüències rellevants», la frase de SPMS sobre l'origen diferent del 12 de juny i l'anunci de la infraestructura finançada pel Pla de Recuperació i Resiliència: Observador i healthnews.pt (19 i 20 d'octubre del 2026) i Datacenter Dynamics. Els milers d'usuaris sense consulta ni medicació són declaració de la federació mèdica FNAM recollida pel Diário de Notícias, no del comunicat de SPMS, i així s'atribueix al cos. La fallada del 12 de juny del 2026 a les 08:45 per un tall extern d'alguns minuts, les declaracions de Luís Goes Pinheiro sobre la sorpresa després de l'apagada d'abril del 2025 i el simulacre del 6 de setembre del 2025, i el centre de dades d'Évora amb quinze milions d'inversió: Observador, 9 de juliol del 2026. Que el centre d'Évora es va anunciar a finals del 2022 amb els servidors previstos per al primer trimestre del 2023, i que la redundància en temps real amb el centre de Porto s'espera per a finals del 2026: Observador i eco.sapo.pt (16 de juny del 2026) i la cobertura de desembre del 2022. La regla de la recàrrega («de mitjana, les bateries del SAI triguen deu vegades el temps de descàrrega a recuperar-se; una descàrrega de 30 minuts necessita uns 300 minuts per recarregar-se») i l'advertiment que durant la recàrrega l'autonomia disponible és menor: base de coneixement d'Eaton, que no especifica química. Els 8 a 15 segons d'arrencada d'un grup ben mantingut i preescalfat són la xifra que les guies d'enginyeria de sistemes d'emergència i reserva atribueixen a la IEEE Std 446; no hem consultat el text de l'estàndard i així ho diem. El criteri de 10 segons és de la NFPA 110. Les definicions d'interrupció llarga i breu, el llindar de tres minuts i els índexs TIEPI i NIEPI, article 100 del Reial decret 1955/2000; els límits individuals per subministrament (3,5 h i 7 interrupcions en mitjana tensió urbana; 5 h i 10 en baixa tensió urbana), article 104; els límits zonals de la taula, article 106, que a més fixa un percentil 80 del TIEPI que no reproduïm aquí. Els càlculs dels deu minuts d'autonomia, els quaranta de recàrrega i la finestra resultant són nostres, derivats de la regla d'Eaton, i es declaren com a exemple aritmètic, no com a mesura de cap instal·lació concreta. Del que va fallar al centre de dades de SPMS no afirmem res, perquè no és públic. Tot verificat el 24 d'octubre del 2026.
Microsoft 365
ES 
CAT 
EN