Data Act: el gener del 2027 sortir del núvol serà gratis; mudar-te, no

El 12 de gener del 2027 el teu proveïdor de núvol deixa de poder cobrar-te per marxar. És una bona notícia i és real: és a l'article 29 del Data Act europeu. És també la bona notícia més petita de tot aquest assumpte, perquè la factura de sortida mai no va ser la part cara de marxar.

Gestionem cada dia infraestructura de clients que viu repartida entre els nostres datacenters i plataformes de tercers, i en qualsevol mudança d'una plataforma el pressupost no se l'endú treure les dades: se l'endú refer el que hi havia muntat a sobre. El reglament que es remata al gener no toca aquesta part. Ni ho pretén.

Què diu exactament l'article 29

El Reglament (UE) 2023/2854 —el Data Act— s'aplica des del 12 de setembre del 2025, segons el seu propi article 50. La supressió de les despeses de canvi va a part i per fases. L'apartat 2 permet cobrar, entre l'11 de gener del 2024 i el 12 de gener del 2027, unes despeses reduïdes que l'apartat 3 limita als costos en què el proveïdor incorri directament lligats al procés. I l'apartat 1 posa la data de caducitat a tot això: «From 12 January 2027, providers of data processing services shall not impose any switching charges on the customer for the switching process».

Convé llegir també la definició, perquè aquí hi ha la primera retallada. L'article 2, punt 36, defineix les despeses de canvi com els càrrecs «other than standard service fees or early termination penalties». Traduït a la factura: el que desapareix és el peatge de sortida. La tarifa normal del servei continua corrent mentre duri el traspàs, i la penalització per rescissió anticipada, si vas signar permanència, continua sent teva. Gratis no vol dir «sense factura»: vol dir que no es poden inventar una factura nova pel fet que marxis.

Això ja va passar el 2024, i per això el titular enganya

Cal dir-ho aviat, perquè si no aquest post sembla una notícia de fa dos anys. Si el teu núvol és un dels tres grans, a tu ja no et cobren per marxar: Google va obrir la veda el gener del 2024 i AWS ho va anunciar el 5 de març d'aquell mateix any, amb Microsoft sumant-s'hi a l'Azure pocs dies després. La premsa del sector ho va explicar llavors sense dissimular —va ser una resposta al reglament europeu que ja venia—, i als nostres comptes a cinc anys entre colocation i núvol públic ja ho donàvem per fet.

El que canvia al gener, doncs, no és l'import: és la naturalesa d'aquesta gratuïtat. El del 2024 són programes de crèdits amb condicions i amb sol·licitud pel mig: cal demanar-ho, cal encaixar en el supòsit i, en els casos de Google i de l'Azure, cal tancar el compte —a l'Azure, a més, completant la mudança en seixanta dies—. És una política comercial, i una política comercial es canvia quan qui la va escriure vol. A partir del 12 de gener del 2027 passa a ser una obligació legal sense condicions, i sobretot deixa de ser cosa de tres empreses: arriba als centenars de proveïdors mitjans i petits que mai no van anunciar res, que són exactament amb els qui treballa bona part de les pimes d'aquest país.

La paraula que ho decideix tot és «mínim»

El concepte que sosté tot el capítol és l'equivalència funcional: la idea que, després de canviar, allò continuï fent el mateix. La definició de l'article 2, punt 37, convé llegir-la sencera i no en el tros que a cadascú li convé, perquè cada meitat tira cap a un costat: equivalència funcional és «re-establishing, on the basis of the customer's exportable data and digital assets, a minimum level of functionality in the environment of a new data processing service of the same service type after the switching process, where the destination data processing service delivers a materially comparable outcome in response to the same input for shared features supplied to the customer under the contract».

Aquest «materially comparable outcome» és exigent i està bé que ho sigui. La retallada és a les dues paraules que l'acoten: shared features. El considerand 86 ho diu sense embuts: a un proveïdor només se li pot demanar que faciliti l'equivalència funcional «for the features that both the source and destination data processing services offer independently». Traduït: el que fa l'origen i el destí no fa, queda fora per definició. I aquesta és, casualment, la llista exacta del que et reté.

I ni tan sols aquest mínim acotat és per a tothom. Llegit en la pràctica —aquesta lectura és nostra, l'article no s'estructura així—, l'article 30 funciona en dos nivells i un terra, i la distància entre el primer i l'últim és la distància entre una mudança i que et tornin les caixes:

Falta la retallada final, que és a l'apartat 6 i que gairebé tots els resums deixen a mitges: el proveïdor no ha de revelar ni transferir actius digitals protegits per drets de propietat intel·lectual ni els que constitueixin un secret empresarial, ni comprometre la seguretat per aconseguir-ho, ni desenvolupar tecnologies o serveis nous. El del secret empresarial és la porta ampla de debò, perquè no cal registrar res per invocar-lo. I és, alhora, exactament el lloc on viu allò que et lliga: el motor de regles, el model de dades propietari, el connector que algú va programar contra una API que només existeix allà.

Que un dret d'exportació sobre el paper i una sortida de debò no són el mateix ja ho vam explicar amb un cas concret al tancament del Project Online: allà el que faltava no era la llei, era la llicència activa necessària per poder prémer «exporta». El Data Act arregla el preu d'aquella porta. No garanteix que a l'altra banda hi hagi una casa muntada.

El multicloud continua pagant peatge, i està escrit

Aquí hi ha un matís que es perd a gairebé tots els resums i que farà mal a la factura d'algú. Els considerands del reglament distingeixen entre la sortida de dades puntual que forma part d'un canvi i la sortida contínua que es produeix quan fas servir dos serveis alhora. I diuen, amb totes les lletres, que els proveïdors «should therefore continue to be able to impose data egress charges, not exceeding the costs incurred, for the purposes of in-parallel use».

Ara pensa en com es fa de debò una migració que no pot aturar el negoci: replicant, convivint, tallant per trossos, durant mesos. Això, mirat des de la factura, no és un canvi: és un ús en paral·lel. La sortida neta del capítol VI descriu una operació que gairebé ningú no es pot permetre executar de cop. La manera prudent de treballar és exactament la que no queda coberta.

Els terminis que sí que pots exigir avui

Aquesta és, per a nosaltres, la part útil del reglament, i no la que surt als titulars. L'article 25 obliga que el contracte porti uns terminis concrets, i són terminis que pots posar damunt la taula abans del gener:

Suma'ls i surt la dada que de debò serveix per planificar: entre el preavís i la transició, canviar de proveïdor és un projecte d'entre tres i nou mesos, i això comptant només els terminis que fixa la llei. Nou tampoc no és un sostre: l'ampliació del període transitori la decideixes tu i no té límit escrit. Si la renovació és al juny, la conversa es comença ara, no al maig. L'altre article que convé mirar abans de confiar-se és el 31, que deixa fora de diverses d'aquestes obligacions dues categories: els serveis fets a mida per a un client concret i no oferts a escala comercial àmplia, i les versions no productives de prova i avaluació. Si la teva plataforma crítica és un desenvolupament a mida, no donis per fet que et cobreix.

El simulacre de sortida: cronòmetre a la mà

Amb les còpies de seguretat vam aprendre fa anys que un backup que no es restaura no existeix. Amb el núvol passa el mateix i gairebé ningú no ho aplica: una sortida que no s'assaja no és una sortida, és una clàusula. Això és el que fem, i es pot fer sense nosaltres:

L'exercici s'assembla molt al que proposem quan algú ens diu que el seu núvol és resilient perquè està en diverses zones: ho vam escriure a el teu núvol aguanta perdre una zona, no una regió. La pregunta és la mateixa en tots dos casos i és incòmoda per la mateixa raó: no es contesta llegint el contracte, es contesta provant-ho.

I no, això no és una invitació a marxar

Seria molt còmode acabar aquest post dient que al gener s'obre la gàbia i que cal sortir corrent cap al ferro propi. No ho direm, entre altres coses perquè no és veritat. Si la teva càrrega és de debò elàstica —pics de temporada, campanyes, càrregues que existeixen tres setmanes l'any—, el núvol públic continua sent la resposta correcta i la continuarem recomanant. Si el teu equip de sistemes són dues persones i ja van justes, posar ferro propi sense un contracte d'operació al darrere és canviar una factura per una guàrdia.

El que canvia al gener no és la resposta: és que per fi et pots fer la pregunta sense que la contesti una tarifa. Quan vam fer els comptes a cinc anys entre colocation i núvol públic, el que decantava la balança gairebé mai no era el preu per hora: era l'estabilitat de la càrrega i qui l'operaria. Aquest càlcul continua sent el mateix el 12 de gener del 2027, només que ara una de les variables —el peatge de sortida— passa a valer zero, i això deixa veure millor les altres.

Gratis no és el mateix que fàcil

Al gener del 2027 desapareix una línia de factura que els tres grans ja havien tret pel seu compte. El que es guanya no són diners: és que la sortida deixa de dependre de la bona voluntat de ningú i que arriba també al proveïdor mitjà amb qui treballa mitja pime d'aquest país. El que no es guanya és temps. El connector que cal reescriure continua allà, el mes de convivència entre les dues plataformes es continua pagant perquè és ús en paral·lel, i l'inventari de què es trenca en moure les coses continua sense fer. Si demà poguessis sortir gratis, quant trigaries? El dia que sàpigues contestar això amb un número, la conversa amb el teu proveïdor la portes tu.

Fonts (verificades el 25-09-2026 sobre l'articulat del Reglament (UE) 2023/2854, Data Act): supressió gradual i prohibició de les despeses de canvi, i informació precontractual — article 29; equivalència funcional només per a infraestructura, interfícies obertes per a la resta, exportació en format estructurat i el límit de la propietat intel·lectual — article 30; preavís, període transitori, ampliació, set mesos, 14 dies hàbils i recuperació de dades — article 25; definicions de despeses de canvi (2.36), equivalència funcional (2.37), dades exportables (2.38) i actius digitals (2.32) — article 2; exempcions de serveis a mida i versions no productives — article 31; data d'aplicació del reglament — article 50; equivalència funcional limitada al model IaaS i a les shared features — considerand 86; càrrecs d'egress per a ús en paral·lel, «Providers of data processing services should therefore continue to be able to impose data egress charges, not exceeding the costs incurred, for the purposes of in-parallel use after three years from the date of entry into force of this Regulation» — considerand 99. Les retirades de tarifes de sortida del 2024 i les seves condicions, segons la premsa especialitzada del moment: SiliconANGLE (AWS, 05-03-2024) i CIO Dive (Azure). Les cites entre cometes es reprodueixen en l'anglès del text publicat per no alterar-ne el sentit. El rang de «tres a nou mesos» és una suma nostra dels terminis de l'article 25 (dos mesos de preavís més 30 dies de transició, o fins a set mesos si el proveïdor al·lega inviabilitat tècnica), no una xifra que aparegui al reglament. Aquest post explica com ens afecta el reglament en la pràctica tècnica: no és assessorament jurídic.