Multihipervisor no és una etapa: és el que mantindràs dues vegades

El titular de l'enquesta que ha circulat aquesta setmana diu que nou de cada deu clients de VMware miren la porta. A la mateixa enquesta hi ha un altre número, el que el mateix patrocinador destaca al seu blog: el 60% es planteja una estratègia multihipervisor. I les barreres que més se citen per moure's són la complexitat operativa (40%), la gestió multiproveïdor (38%) i, empatades al 37%, assegurar una superfície d'atac més gran i les competències de l'equip. Les quatre descriuen el destí, no el camí. Tenir dos hipervisors alhora te les instal·la a casa i te les deixa posades.

Qui va preguntar, a qui, quan i qui ho va pagar

L'enquesta la va fer Unisphere Research per encàrrec de Rimini Street. Són 269 directius, responsables i tècnics d'organitzacions usuàries de VMware, i el treball de camp va del desembre del 2025 al febrer del 2026. The Register la va publicar el 7 d'octubre del 2026 i d'allà surt el «mirant la porta» del titular, que és seu i no de l'enquesta: el que es va mesurar és que el 90% diu que la pujada del cost de llicències l'ha empès a mirar alternatives. El 54% cita el final del suport de les llicències perpètues, el 73% posa l'estalvi entre les seves prioritats principals i el 48% no té previst moure cap actiu a VMware Cloud Foundation.

Qui encarrega una enquesta no la falseja, però sí que tria què pregunta. Rimini Street ven suport de tercers: el seu negoci millora si et quedes on ets i deixes de pagar manteniment al fabricant. Per simetria, el nostre: fem migracions i serveis gestionats, així que ens convé que et moguis. No venem llicències de VMware ni subscripcions de Proxmox —no som resellers de cap de les dues—, però el biaix hi és i preferim posar-lo sobre la taula ara i no a l'última pàgina.

Entre la pregunta i el titular han passat vuit mesos

Les respostes tenen entre vuit i deu mesos. Això importa perquè en aquest interval han canviat coses que eren a la columna dels contres quan algú va contestar el formulari. El 2 de setembre, Proxmox Server Solutions va anunciar que el seu suport d'empresa passa a 24/7 el 19 d'octubre —d'aquí a nou dies— per a Proxmox VE, Backup Server i Datacenter Manager: immediat per a les subscripcions Premium, amb una finestra d'incorporació per a Standard a l'últim trimestre del 2026, i sense canvi d'SLA per a Basic. Al mateix comunicat va obrir filial a Nord-amèrica i va declarar més de 2,3 milions de servidors Proxmox VE actius. Vam llegir la lletra petita d'aquell comunicat al seu moment, inclòs el detall que el suport tècnic de la filial nord-americana continua sent en horari laboral: què compres de debò amb aquell 24/7.

Qui al gener va respondre «el fabricant no dona suport fora d'horari» tenia raó aleshores i deixa de tenir-la el 19 d'aquest mes. Les tarifes també són públiques i es porten a un full de càlcul sense demanar pressupost a ningú: 370 € per sòcol i any a Basic, 550 € a Standard i 1.100 € a Premium. I el 8 d'octubre va arribar l'altra peça: IBM va traspassar a 11:11 Systems contractes de clients del seu núvol VMware —la xifra de «centenars» la va donar el comprador, no IBM, i no tots els clients hi van—, amb VCF 9 com a destí. Ho vam explicar ahir. La dependència, fins i tot quan et quedes a la mateixa plataforma, no s'acaba al fabricant: també és a qui t'ho revèn i a qui li ven després el teu contracte.

El que sí que es divideix

Comencem pel que el multihipervisor fa bé, perquè és veritat i perquè és la raó legítima d'aquest 60%. La factura de subscripció baixa si mous càrrega de debò. El risc de concentració en un proveïdor es reparteix. I la renovació es negocia diferent quan l'alternativa ja funciona: no és el mateix dir «estem valorant opcions» que dir «el 30% de les màquines ja corre fora i el procediment de restauració està provat».

Fixa't en el verb d'aquesta última frase: corre. En producció, amb usuaris a dins i amb una còpia que es restaura. Una plataforma alternativa en un laboratori no negocia res, perquè tothom a l'altra banda de la taula sap distingir les dues coses. Ho vam escriure al setembre i ho continuem pensant: provar una alternativa no és migrar, i confondre-les és la manera més cara de no decidir.

La llista del que tindràs dues vegades

Aquesta és la part que no sol ser al full de càlcul, perquè no són llicències i no arriben en una factura. Operem Proxmox VE amb Ceph en producció repartit en diversos datacenters i venim de vSphere des de versions antigues, així que aquesta llista surt d'aquí: és el que s'ha de fer dues vegades quan conviuen les dues plataformes.

• La restauració provada, no la còpia. Fer còpies de dues plataformes és fàcil; restaurar una màquina sencera a cadascuna, cronometrar-la i apuntar el resultat és la feina. Dues cadenes, dues proves, dos informes que algú ha de llegir.
• El procediment de recuperació i el seu assaig. Un pla de continuïtat assajat en una de les dues plataformes està assajat a mitges, i la meitat que falta és sempre la que toca el dia dolent.
• Les plantilles de monitoratge i els llindars. Els comptadors d'un clúster no signifiquen el mateix a les dues. Nosaltres fem servir Zabbix: el llindar que en una plataforma és «avisa» a l'altra és soroll, i calibrar-lo costa setmanes d'observar abans de poder confiar en l'alerta.
• El calendari de pedaços i la finestra. Dos fabricants amb dos ritmes de publicació, dues finestres per negociar amb el negoci i dues converses sobre per què cal reiniciar una altra vegada.
• L'inventari. Mantenim NetBox com a font de veritat, i una font de veritat amb dos models d'objecte al darrere té el doble de llocs per on el paper i la realitat se separen sense que ningú ho noti.
• El que viu dins del convidat. Agents, controladors i plantilles d'aprovisionament. Una plantilla de Windows preparada per a una plataforma no arrenca igual a l'altra, i això no s'arregla el dia de la migració: s'arregla abans o es paga després.
• Els permisos i les regles de col·locació. Qui pot fer què, i quina màquina pot arrencar a quin node, no es tradueixen d'una plataforma a l'altra. Ho vam desenvolupar la setmana passada: en una migració els discos viatgen i els permisos no viatgen. En un estat dual això no passa una vegada: es manté alhora als dos llocs.
• Els contractes. Dues relacions de suport, dues renovacions en dues dates diferents, dos interlocutors a qui escalar i una frontera nova: la discussió sobre si el problema és de l'hipervisor o de la cabina, ara per duplicat.
• El pla de gestió exposat. Dues interfícies d'administració que cal tenir fora de l'abast de qualsevol, dos butlletins de seguretat per llegir i dues llistes de versions afectades per confrontar amb el teu parc. És la barrera que el 37% dels enquestats va posar com a «assegurar una superfície d'atac més gran», i és l'única de la llista que no es nota fins que ja ha passat alguna cosa.

A les tres de la matinada no hi ha dues persones

De tota la llista, el que més se subestima és aquest. La guàrdia no es duplica quan dupliques la plataforma: continua havent-hi una persona de torn, i ara ha de saber les dues. No a mitges: saber on es mira l'estat del clúster, què significa aquell missatge, què es pot tocar sense empitjorar-ho i què no. Aquest coneixement es construeix amb repeticions, i les repeticions es reparteixen entre dues plataformes, així que arribes a la meitat a cadascuna.

És coherent, per cert, amb el que van votar els enquestats: el 37% va posar les competències de l'equip entre les barreres. El que no quadra és resoldre aquesta barrera triant l'escenari que la fa permanent. Si acabes en dual, la formació i la documentació de guàrdia deixen de ser una línia opcional del projecte i passen a ser part del cost de funcionament, cada any.

Quan dos hipervisors és la resposta correcta

Dues de les tres situacions que vénen ara ja apareixien a la llista de quan no migrar de VMware a Proxmox que vam publicar a l'agost, i la tercera és nova. Les repetim perquè allà eren motius per no moure una càrrega i aquí són motius per sostenir dues plataformes alhora, que no és el mateix ni costa el mateix. A les tres, el dual és una decisió d'arquitectura i no el residu d'una migració que es va quedar a mitges.

La primera: càrregues que la matriu de suport del fabricant limita a una plataforma i només una. Un ERP, un sistema sanitari, programari industrial amb certificació. Moure això t'estalvia una llicència i et deixa sense el suport que de debò importa el dia que no arrenca. Allà el dual es documenta en una línia: quina càrrega, quina matriu ho diu i amb quina data de revisió.

La segona: quan mana el rellotge. Si la renovació arriba abans que la migració, es parteix per data de contracte i no per tecnologia, i s'escriu la data en què l'estat dual acaba. És una decisió legítima i es defensa sola en un comitè, sempre que la data existeixi.

I la tercera: quan la segona plataforma és un segon emplaçament amb el seu propi contracte, la seva pròpia prova de recuperació i el seu propi responsable. Allà l'estat dual s'ha triat, i es paga amb els ulls oberts.

Quan no ho és

Quan l'estat dual serveix per ajornar la decisió. Es reconeix en un senyal concret: el que s'ha mogut és el fàcil —el que no té estat, el que no té matriu de suport, el que ningú reclama— i el car s'ha quedat on era. Aquesta meitat no estalvia; només reparteix la feina en dos llocs i deixa intacta la factura que es volia rebaixar.

Tampoc no ho és quan no hi ha data de sortida escrita enlloc, ni quan la formació de les dues guàrdies no està pressupostada, ni quan cada plataforma no té un responsable amb nom. Com sempre: la fallada és inevitable, l'avaria és una decisió de disseny. Un estat dual sense data i sense responsable és un ajornament amb maquinari a dins.

Val la pena recordar, a més, que l'èxode massiu no va arribar a passar. Ho vam analitzar al juliol amb les dades que hi havia aleshores: dos anys després de Broadcom, el que hi va haver va ser reducció de dependència per fases, no una sortida en bloc. Aquesta enquesta, vuit mesos més tard, diu el mateix amb altres paraules: molta gent mirant la porta i bastant menys creuant-la. La fase intermèdia és el lloc on viu gairebé tothom, i per això mereix un pressupost propi.

Sis línies abans de signar res

Si la teva organització està dins d'aquest 60%, això cap en mitja pàgina i canvia la conversa amb direcció més que qualsevol comparativa de preus:

• La data en què l'estat dual acaba, i què es fa si arriba sense haver acabat.
• Quines càrregues no es mouen i per què, amb el nom del document del fabricant que ho diu.
• Qui és el responsable de cada plataforma. Amb nom, no amb departament.
• On viu el procediment de restauració de cadascuna i quan es va provar per última vegada.
• Quin contracte caduca primer i quant triga de debò la migració que el substituiria.
• Quina formació està pressupostada, per a qui i abans de quina data.

Si les sis es contesten, el multihipervisor és una decisió. Si en queda alguna en blanc —normalment la primera i l'última—, el que tens no és una estratègia: és un estat en què t'has quedat i que mantindràs dues vegades.

El que nosaltres diem quan ens pregunten

Hem migrat empreses de VMware a Proxmox i també hem recomanat quedar-se a VMware quan tenia sentit, i això últim ho diem amb la mateixa tranquil·litat perquè no vivim de la llicència. El que no recomanem gairebé mai és l'estat dual indefinit, que és just l'opció més fàcil d'aprovar en un comitè perquè no obliga a decidir res avui. És la que més costa i la que menys es nota a la factura, que és la pitjor combinació possible per a un pressupost d'IT.

Fonts: «Nine in 10 VMware customers eye the exit as licensing bills bite», de Lindsay Clark, publicat a The Register el 7 d'octubre del 2026 a les 13:24 UTC, d'on surten l'autoria de l'enquesta (Unisphere Research per encàrrec de Rimini Street), la mostra de 269 directius i professionals d'organitzacions usuàries de VMware, el treball de camp del desembre del 2025 al febrer del 2026 i tots els percentatges citats: 90%, 54%, 73%, 60%, 48% i les quatre barreres, que l'article enumera literalment com a complexitat operativa (40%), gestió multiproveïdor (38%), assegurar una superfície d'atac més gran (37%) i competències de l'equip (37%). El 60% de multihipervisor el destaca també Rimini Street al seu propi blog sobre l'enquesta. Nota de premsa de Proxmox Server Solutions GmbH «Proxmox expands Enterprise Support to 24/7 and launches Proxmox North America Inc.», del 2 de setembre del 2026, per a la data del 19 d'octubre, els productes coberts, el repartiment per nivells de subscripció i la xifra de més de 2,3 milions de servidors Proxmox VE actius. Pàgina pública de preus de Proxmox VE, consultada el 10 d'octubre del 2026, per a les tarifes per sòcol i any. «IBM offloads 'hundreds' of its cloudy VMware customers», de Simon Sharwood, The Register, 8 d'octubre del 2026, per al traspàs de contractes a 11:11 Systems, la xifra de «centenars» atribuïda al comprador i el destí a VCF 9. Tot el que afirmem sobre la nostra pròpia operació —Proxmox VE amb Ceph en producció en diversos datacenters, experiència prèvia amb vSphere, Zabbix per al monitoratge, NetBox com a inventari, còpies amb Veeam i Proxmox Backup Server— és nostre, i no inclou cap dada de clients. No hi hem posat xifres d'estalvi de cap migració concreta perquè les que tenim són de clients i no són públiques.